En el primer apartat del Llibre VII de la República, Plató ens explica la situació dels empresonats que comença a la línia 3: “Contempla uns homes en un habitacle sota terra, com en una caverna, que té un accés obert a contrallum al llarg de tota la cova. I al seu dedins (...) posen davant del públic quan exhibeixen els seus jocs de mans.” Plató diu que, si els homes de la caverna poguessin parlar entre ells, designarien com a objectes reals les ombres que veuen. A l’últim paràgraf, explica la hipotètica situació en que un dels homes s’aconseguís deslligar i sortir a l’exterior; al primer moment no es creuria que el que veu és la realitat, al final del primer paràgraf queda molt ben exemplificat; “No veus que ell es trobaria en destret i que es pensaria que el que veia abans és més veritable que el que li ensenyen ara?”
En el segon apartat del llibre VII; Plató explica més detalladament el procés que realitza l’home que s’ha aconseguit alliberar de les cadenes. Seria un procés llarg ja que primer quedaria enlluernat pel la llum del sol, després aconseguiria veure les ombres i els reflexes de l’aigua, al fer-se de nit veuria els astres del cel i, al fer-se de dia aconseguiria veure l’essència de les coses. A la línia catorze podem trobar aquest fragment: “I primer el que veuria més fàcilment serien les ombres, i a continuació, reflectides en les aigües, les imatges dels homes i de les altres coses, i, finalment, les coses en si, d’aquestes el que afiguraria més fàcilment foren, de nit, les que hi ha al cel, i el cel mateix esguardant la llum dels astres i de la lluna, i, posteriorment, de dia, el sol i la seva llum.”
Al novè paràgraf, s’exposa la idea que l’home que ha aconseguit sortir a la superfície, té ara dues alternatives, la primera i la més fàcil és retenir el coneixement de la veritat i no exercir el càrrec que legítimament tindria pel fet de saber i conèixer la veritat; l’altre seria explicar el que ha vist a la resta de presoners que no se’l creurien i serien capaços d’arribar a matar-lo.
Al tercer apartat del llibre Plató fa un símil entre la nostra realitat del dia a dia i la vida dels presoners. Per tal d’explicar el que diu, escriurem al text ja que és fàcilment comprensible, “cal que enllacis amb el que hem dit abans, la regió que ens és revelada perla vista, l’has de comparar amb l’estança de la presó, la llum del foc que hi ha en ella amb la força del sol, i si ara poses la pujada i la contemplació de les coses de dalt com l’impuls de l’ànima cap a la regió de l’intel·ligible, no erraràs certament la meva expectació, ja que és aquesta la que vols sentir. El déu sap, com sigui, si eventualment respondrà la veritat. El que, si més no jo, veig, ho veig així: el cim de tot el cognoscible, i encara amb un gran esforç, s’hi veu la idea del bé. Ara, quan ha estat vista, se la reconeix a l’acte com a causa de tot el que es bell i recte, per tal com genera en el visible la llum i el sol, del qual ella depèn, i en l’intel·ligible per tal com crea ella sola com a senyora, la veritat i l’enteniment. I comprenc que el qui ha d’actuar assenyadament en privat o en públic, cal absolutament contempli aquesta idea.” A la part final d’aquest text, explica la idea superior del Bé, superior a tots nosaltres; i qui aconsegueix contemplar el bé, vol morir per poder quedar-se al món intel·ligible però el seu deure és quedar-se a la ciutat a guiar i governar els ciutadans. També posa emfàsi en el fet de trobar una persona confusa s’ha de tenir en compte que pot venir d’una vida més clara o d’una més fosca; és a dir, que un s’ha de compadir del que hagi pogut baixar o animar al que ha pujat d’una vida més fosca.
Per explicar el quart apartat del llibre VII, escriurem primer un fragment del text i després el comentarem. El fragment correspon al tercer paràgraf: “Hi pot haver una art de descobrir la manera com serà més fàcil i eficaç perquè aquest òrgan es giri, una art, dic, no pas d’infondre-li visió, sinó de procurar que s’esmeni la que ja té, però que no s’adreça cap on cal ni mira on hauria de mirar.” En aquest fragment Plató diu que no s’han d’imposar el coneixements sinó que a partir d’un procés llarg s’ha d’orientar l’ànima i la persona cap als coneixements. En un altre fragment del text, Plató diu que desde la infantesa ja s’hauria d’ensenyar l’ànima a allunyar-se dels plaers i temptacions i encaminar-la cap a la veritat. Aquest fragment es troba al segon paràgraf de la pàgina 100.
En el cinquè apartat Plató considera que el filòsof, és a dir, la persona més formada, ha de triar un govern i exercir el càrrec de polític perquè és el que li pertoca. És a dir, és el càrrec per al qual ha nascut i, per tant, és l’únic que pot dur a terme. Així, els altres ciutadans, també hauran de fer el que els hi pertoca, per tal de beneficiar la comunitat. El filòsof, en arribar al coneixement, no voldrà governar, però se l’haurà d’obligar per arribar al bé comú. Tot això ho podem trobar exemplificat en la cinquena línia del cinquè apartat on diu: “[...] fent que es transfereixin entre ells els profits en què cadascú pugui beneficiar la comunitat,[...]”
La sisena part del llibre VII parla del mètode de la dialèctica per al qual els filòsofs ensenyen als ciutadans com fer que la seva ànima sigui pura i pugui ascendir. Comparant aquest mètode amb el mite de la caverna considera que, l’ànima és pura quan ascendeix cap a la llum, cap a l’exterior (el que seria per nosaltres el món intel·ligible). Això últim ho veiem reflectit quan diu: “l’òptim dels sers, de la mateixa manera que abans la part més lluminosa del cos pujava a la més esplèndida del domini corporal i visible.”
Més endavant ens diu que la dialèctica ha de contemplar la veritat ja que aquesta és una part fonamental per al ciutadà i, conseqüentment, per a la comunitat. Plató diu que això no ho podrà canviar ningú, no és discutible, és un fet. Un fragment interessant del text és: “Perquè quan el que ignorem és el principi, i la conclusió i la part intermèdia estan entreteixides amb el desconegut, quin recurs hi hauria perquè aital reconeixement es converteixi en saber?”
Al setè apartat està introduït amb el fragment següent: “només el mètode dialèctic va per aquest camí, perquè suprimeix així totes les hipòtesis i ateny al principi mateix, en el qual es confirma, i l’ull de l’anima, realment tapat per una mena de llot bàrbar, l’estreba suaument i el fa pujar amunt.” Amb això vol dir que l’únic camí per arribar a l’ascensió de l’ànima és la dialèctica. El saber no apareix sol, cal un camí per arribar al coneixement. La nostra reflexió, el nostre pensament es pot dividir en parts. La primera, és el saber, la segona, l’enteniment, la tercera, la creença i la quarta, la semblança. Les dues primeres representen o formen la intel·lecció ( és sobre l’essència) i, les dues últimes, representen l’opinió (que és sobre la gènesi). Això ho veiem representat en el fragment: “la dialèctica és la culminació de totes les assignatures, i que la tenim dalt de tot, i que sobre que ella fóra un error posar-n’hi alguna altra, sinó que ella és la rematada de qualsevol docència”.
Paula Soler, Mar Soler, Anna Falcó i Cristina Rigau
