Aquí us deixem una petita explicació que hem elaborat després de la nostra lectura de la sisena meditació de Descartes.
Descartes: Meditació sisena
[Si hi ha coses materials]
El títol d’aquest apartat resumeix l’objectiu de Descartes en aquesta reflexió. En un principi parteix de l’afirmació de que sí hi ha coses materials, les percebem a través d’idees que tenim de geometria i així se’ns fa possible concebre-les. A més a més, Descartes té en compte que Déu és capaç de produir tot allò que concebem, així que com que Déu no és enganyador, confia que tot el que concebem ha estat produït per Déu. Descartes sap que utilitza la imaginació per complementar allò que ens arriba pels sentits. Així doncs, aquesta capacitat com a mínim existeix.
[Diferència entre la imaginació i la intel·lecció]
Insisteix en la diferència entre imaginació i concepció. Jo percebo imatges simples que vaig complementant amb la imaginació. Per ell, la imaginació relaciona el que percebem amb el que sabem. És la forma de pensament que té el punt de partida en l’experiència. Després de reflexionar sobre aquest tema i treballar amb algun exemple, arriba a la conclusió que la imaginació no és una virtud imprescindible ja que podem seguir sent el que som sense ella. No té res a veure amb el nostre esperit i, diu que, el cos és el mitjà pel qual l’esperit imagina coses. D’aquí arribem a l’afirmació que diu que el cos és la mesura de totes les coses corporals. Com que la imaginació existeix i de moment no hem trobat cap altra via per la que imaginar, el cos també existeix. Però això només és una probabilitat. Ara bé, per buscar la certesa i la fiabilitat de la imaginació, com que aquesta es forma a partir del que rebem pels sentits, hem d’examinar els sentits en sí.
[Què podem saber amb certesa de les coses materials]
Per poder determinar el que el títol ens proposa primer hem d’analitzar el que recordem i creiem cert -que ho hem rebut pels sentits- i examinar els fonaments de la meva creença. Després examinarem les raons que ens han fet posar-ho en dubte. I per últim s’haurà de considerar què és del tot cert d’aquelles coses i què podem creure i què no. així doncs, del que rebem pels sentits trobarem el que és cert, extraurem certeses.
Un cop aquí podrem diferenciar entre diferents tipus d’idees. Les que ens arriben pels sentits i les que algú ens ha inculcat i tenim a la memòria. Hi ha idees que de cap manera poden procedir del nostre interior i, per tant, ens les ha d’haver transmès algú al nostre esperit. (Mar 144-148)
Es reflexiona sobre les idees, en un principi s’ha pensat que tan sols podien venir de l’exterior ja que eren més expresses les idees que provenien dels sentits que les de la raó i per tant es tenia la convicció que no hi havia cap idea que no hagués passat abans pels sentits. També es parla de la pertinença d’un cos propi al qual la raó es sent lligada per un seguit de sensacions i que no se’n pot separar. Descartes també diu que els judicis els realitzava basant-se només en els sentits.
[Dubtes]
En tot aquest procés Descartes diu que tota la confiança que tenia en els sentits ha estat arruïnada per certes experiències en que ha vist que ha sigut enganyat o errors en els judicis basats en els sentits. A aquests dubtes sobre els sentits, Descartes hi afegeix el fet que mai ha cregut no sentir res despert que no hagués sentit mentre dormia i l’altre que fingint no saber que era creat per un ésser superior, basant-se en els sentits arribava a la conclusió que havia estat creat a partir de la naturalesa, és a dir, els sentits porten a l’equivocació sobre les coses més vertaderes.
[Rebuig dels dubtes]
Descartes ara que sap més coses sobre l’autor del seu origen pensa que no és necessari dubtar totalment dels sentits, ja que les idees que percebi clara i distintament són produïdes per Déu. Finalment Descartes arriba a la conclusió que pot afirmar la seva existència com a “cosa que pensa” i que té un cos al qual està estretament unit. Descartes per una banda té una idea clara i distinta d’ell mateix ( el jo que pensa) i per una altre banda el cos que és distinta i no pensa. Per tant l’ànima és distinta del cos i pot ser o existir sense el cos També es parla de facultats com imaginar o sentir que no poden ser concebudes sense l’ésser, i facultats com canviar de lloc, adoptar diferents postures.. que no existeixen sense alguna substància. Totes aquestes facultats han d’estar lligades a una substància.
Es veu identificat el primer pas del mètode cartesià, pel que tot allò que percebem amb claredat i distinció veritablement hi és.
Descartes també diu que Déu, que no permetrà que tinguem opinions falses sense donar-nos opció a corregir-les; per tant és dins nostre la possibilitat i la capacitat de conèixer la certesa.
[Què ens ensenya una naturalesa creada per un Déu que no enganya]
Tot el que la naturalesa ens ensenya conté alguna veritat. Totes les veritats que formen la naturalesa han estat creades per Déu i no podem entendre res més que no sigui el que Déu ens ha donat.
En aquesta part Descartes ens deixa veure la visió antropològica de dualitat que ell creu que hi ha entre el cos (res extensa) i l’ànima (res cogitans). El nostre cos està estretament unit a l’ànima, i és ella juntament amb la naturalesa qui ens ensenya els sentiment de dolor, fam, set, … Per fomentar aquesta tesi, diu que si no estiguéssim units, quan tinguéssim gana o estiguéssim ferits, el nostre cos no sentiria res, i això no és així per tant hi ha una unió entre el nostre cos i el nostre esperit. És una relació que es crea en el cervell fins on acaben arriben totes les percepcions del cos fins a l'ànima, que raona i analitza provoquen l'actuació del cos.
La naturalesa també ens ensenya a saber de què em de fugir i a què ens hem d’acostar. Unes percepcions ens resulten agradables i altres no tant, i això ens fa veure què pot resultar beneficiós i què perjudicial pel nostre cos.
Descartes fa notar també la presència de idees que no hem adquirit de la naturalesa, sinó que ja estaven implantades al nostre esperit i això pot provocar que continguin alguna cosa com a falsa.
[Precisant conceptes]
Descartes pensa que abans de parlar de la naturalesa hauria de definir aquest concepte i així evitar el que no es concep distintivament. Descartes no es refereix a la naturalesa com el conjunt de coses que Déu ens ha donat com per exemple la noció que tinc d’aquesta veritat i que coneixem sense l’ajuda del cos i d’altres coses que només pertanyen al cos. Ara parla de les coses que Déu ens ha donat però en un altre sentit, en referència a que som un compost d’esperit i de cos. En aquest sentit de naturalesa veiem que aquesta ens ensenya per exemple, a fugir dels sentiments de dolor i dirigir-nos als sentiments de plaer, però tot i així cal remarcar que aquestes coses han de ser examinades abans per l’esperit, ja que aquest és l’únic que pot conèixer la veritat de les coses.
Però per exemple, nosaltres veiem una estrella i ens sembla una petita espelma, i tot i que no hi ha cap cosa que ens indiqui que és més gran, nosaltres així ho creiem i ho jutgem sense cap fonament raonable. Amb aquest exemple veiem que tenim confós l’ordre de la naturalesa perquè fem servir aquestes sensacions com si poguessin conèixer immediatament la naturalesa de les coses, mentre que no poden ensenyar-me res gaire difícil. Per tant afirmem que la naturalesa ens enganya per ignorància. El problema de la naturalesa és que no coneix universalment totes les coses i aleshores només disposa d’una perfecció limitada, és a dir, és una naturalesa que té fi.
La naturalesa també té errors com per exemple quan un home malalt que té set, s’ha de moure per beure perjudicant-se a ell mateix i per tant s’ha de examinar com és que la bondat de Déu no impedeix aquest error en la naturalesa.
Mar Soler, Cristina Rigau, Paula Soler i Anna Falcó
