Descartes, Meditació VI

Aquí us deixem una petita explicació que hem elaborat després de la nostra lectura de la sisena meditació de Descartes.


Descartes: Meditació sisena

[Si hi ha coses materials]

El títol d’aquest apartat resumeix l’objectiu de Descartes en aquesta reflexió. En un principi parteix de l’afirmació de que sí hi ha coses materials, les percebem a través d’idees que tenim de geometria i així se’ns fa possible concebre-les. A més a més, Descartes té en compte que Déu és capaç de produir tot allò que concebem, així que com que Déu no és enganyador, confia que tot el que concebem ha estat produït per Déu. Descartes sap que utilitza la imaginació per complementar allò que ens arriba pels sentits. Així doncs, aquesta capacitat com a mínim existeix.

[Diferència entre la imaginació i la intel·lecció]

Insisteix en la diferència entre imaginació i concepció. Jo percebo imatges simples que vaig complementant amb la imaginació. Per ell, la imaginació relaciona el que percebem amb el que sabem. És la forma de pensament que té el punt de partida en l’experiència. Després de reflexionar sobre aquest tema i treballar amb algun exemple, arriba a la conclusió que la imaginació no és una virtud imprescindible ja que podem seguir sent el que som sense ella. No té res a veure amb el nostre esperit i, diu que, el cos és el mitjà pel qual l’esperit imagina coses. D’aquí arribem a l’afirmació que diu que el cos és la mesura de totes les coses corporals. Com que la imaginació existeix i de moment no hem trobat cap altra via per la que imaginar, el cos també existeix. Però això només és una probabilitat. Ara bé, per buscar la certesa i la fiabilitat de la imaginació, com que aquesta es forma a partir del que rebem pels sentits, hem d’examinar els sentits en sí.

[Què podem saber amb certesa de les coses materials]

Per poder determinar el que el títol ens proposa primer hem d’analitzar el que recordem i creiem cert -que ho hem rebut pels sentits- i examinar els fonaments de la meva creença. Després examinarem les raons que ens han fet posar-ho en dubte. I per últim s’haurà de considerar què és del tot cert d’aquelles coses i què podem creure i què no. així doncs, del que rebem pels sentits trobarem el que és cert, extraurem certeses.

Un cop aquí podrem diferenciar entre diferents tipus d’idees. Les que ens arriben pels sentits i les que algú ens ha inculcat i tenim a la memòria. Hi ha idees que de cap manera poden procedir del nostre interior i, per tant, ens les ha d’haver transmès algú al nostre esperit. (Mar 144-148)

Es reflexiona sobre les idees, en un principi s’ha pensat que tan sols podien venir de l’exterior ja que eren més expresses les idees que provenien dels sentits que les de la raó i per tant es tenia la convicció que no hi havia cap idea que no hagués passat abans pels sentits. També es parla de la pertinença d’un cos propi al qual la raó es sent lligada per un seguit de sensacions i que no se’n pot separar. Descartes també diu que els judicis els realitzava basant-se només en els sentits.

[Dubtes]

En tot aquest procés Descartes diu que tota la confiança que tenia en els sentits ha estat arruïnada per certes experiències en que ha vist que ha sigut enganyat o errors en els judicis basats en els sentits. A aquests dubtes sobre els sentits, Descartes hi afegeix el fet que mai ha cregut no sentir res despert que no hagués sentit mentre dormia i l’altre que fingint no saber que era creat per un ésser superior, basant-se en els sentits arribava a la conclusió que havia estat creat a partir de la naturalesa, és a dir, els sentits porten a l’equivocació sobre les coses més vertaderes.

[Rebuig dels dubtes]

Descartes ara que sap més coses sobre l’autor del seu origen pensa que no és necessari dubtar totalment dels sentits, ja que les idees que percebi clara i distintament són produïdes per Déu. Finalment Descartes arriba a la conclusió que pot afirmar la seva existència com a “cosa que pensa” i que té un cos al qual està estretament unit. Descartes per una banda té una idea clara i distinta d’ell mateix ( el jo que pensa) i per una altre banda el cos que és distinta i no pensa. Per tant l’ànima és distinta del cos i pot ser o existir sense el cos També es parla de facultats com imaginar o sentir que no poden ser concebudes sense l’ésser, i facultats com canviar de lloc, adoptar diferents postures.. que no existeixen sense alguna substància. Totes aquestes facultats han d’estar lligades a una substància.

Es veu identificat el primer pas del mètode cartesià, pel que tot allò que percebem amb claredat i distinció veritablement hi és.

Descartes també diu que Déu, que no permetrà que tinguem opinions falses sense donar-nos opció a corregir-les; per tant és dins nostre la possibilitat i la capacitat de conèixer la certesa.

[Què ens ensenya una naturalesa creada per un Déu que no enganya]

Tot el que la naturalesa ens ensenya conté alguna veritat. Totes les veritats que formen la naturalesa han estat creades per Déu i no podem entendre res més que no sigui el que Déu ens ha donat.

En aquesta part Descartes ens deixa veure la visió antropològica de dualitat que ell creu que hi ha entre el cos (res extensa) i l’ànima (res cogitans). El nostre cos està estretament unit a l’ànima, i és ella juntament amb la naturalesa qui ens ensenya els sentiment de dolor, fam, set, … Per fomentar aquesta tesi, diu que si no estiguéssim units, quan tinguéssim gana o estiguéssim ferits, el nostre cos no sentiria res, i això no és així per tant hi ha una unió entre el nostre cos i el nostre esperit. És una relació que es crea en el cervell fins on acaben arriben totes les percepcions del cos fins a l'ànima, que raona i analitza provoquen l'actuació del cos.

La naturalesa també ens ensenya a saber de què em de fugir i a què ens hem d’acostar. Unes percepcions ens resulten agradables i altres no tant, i això ens fa veure què pot resultar beneficiós i què perjudicial pel nostre cos.

Descartes fa notar també la presència de idees que no hem adquirit de la naturalesa, sinó que ja estaven implantades al nostre esperit i això pot provocar que continguin alguna cosa com a falsa.

[Precisant conceptes]

Descartes pensa que abans de parlar de la naturalesa hauria de definir aquest concepte i així evitar el que no es concep distintivament. Descartes no es refereix a la naturalesa com el conjunt de coses que Déu ens ha donat com per exemple la noció que tinc d’aquesta veritat i que coneixem sense l’ajuda del cos i d’altres coses que només pertanyen al cos. Ara parla de les coses que Déu ens ha donat però en un altre sentit, en referència a que som un compost d’esperit i de cos. En aquest sentit de naturalesa veiem que aquesta ens ensenya per exemple, a fugir dels sentiments de dolor i dirigir-nos als sentiments de plaer, però tot i així cal remarcar que aquestes coses han de ser examinades abans per l’esperit, ja que aquest és l’únic que pot conèixer la veritat de les coses.

Però per exemple, nosaltres veiem una estrella i ens sembla una petita espelma, i tot i que no hi ha cap cosa que ens indiqui que és més gran, nosaltres així ho creiem i ho jutgem sense cap fonament raonable. Amb aquest exemple veiem que tenim confós l’ordre de la naturalesa perquè fem servir aquestes sensacions com si poguessin conèixer immediatament la naturalesa de les coses, mentre que no poden ensenyar-me res gaire difícil. Per tant afirmem que la naturalesa ens enganya per ignorància. El problema de la naturalesa és que no coneix universalment totes les coses i aleshores només disposa d’una perfecció limitada, és a dir, és una naturalesa que té fi.

La naturalesa també té errors com per exemple quan un home malalt que té set, s’ha de moure per beure perjudicant-se a ell mateix i per tant s’ha de examinar com és que la bondat de Déu no impedeix aquest error en la naturalesa.



Mar Soler, Cristina Rigau, Paula Soler i Anna Falcó

Helenisme II

El nostre ppt sobre una part de l'Hel·lenisme, l'estoïcisme i els cínics amb els principals autors de cada corrent.

Helenisme ii

View more presentations from anna-falco

Resum i interpretació del Llibre VII de la República de Plató

En el primer apartat del Llibre VII de la República, Plató ens explica la situació dels empresonats que comença a la línia 3: “Contempla uns homes en un habitacle sota terra, com en una caverna, que té un accés obert a contrallum al llarg de tota la cova. I al seu dedins (...) posen davant del públic quan exhibeixen els seus jocs de mans.” Plató diu que, si els homes de la caverna poguessin parlar entre ells, designarien com a objectes reals les ombres que veuen. A l’últim paràgraf, explica la hipotètica situació en que un dels homes s’aconseguís deslligar i sortir a l’exterior; al primer moment no es creuria que el que veu és la realitat, al final del primer paràgraf queda molt  ben exemplificat; “No veus que ell es trobaria en destret i que es pensaria que el que veia abans és més veritable que el que li ensenyen ara?”

En el segon apartat del llibre VII; Plató explica més detalladament el procés que realitza l’home que s’ha aconseguit alliberar de les cadenes. Seria un procés llarg ja que primer quedaria enlluernat pel la llum del sol, després aconseguiria veure les ombres i els reflexes de l’aigua, al fer-se de nit veuria els astres del cel i, al fer-se de dia aconseguiria veure l’essència de les coses. A la línia catorze podem trobar aquest fragment: “I primer el que veuria més fàcilment serien les ombres, i a continuació, reflectides en les aigües, les imatges dels homes i de les altres coses, i, finalment, les coses en si, d’aquestes el que afiguraria més fàcilment foren, de nit, les que hi ha al cel, i el cel mateix esguardant la llum dels astres i de la lluna, i, posteriorment, de dia, el sol i la seva llum.”

Al novè paràgraf, s’exposa la idea que l’home que ha aconseguit sortir a la superfície, té ara dues alternatives, la primera i la més fàcil és retenir el coneixement de la veritat i no exercir el càrrec que legítimament tindria pel fet de saber i conèixer la veritat; l’altre seria explicar el que ha vist a la resta de presoners que no se’l creurien i serien capaços d’arribar a matar-lo.

Al tercer apartat del llibre Plató fa un símil entre la nostra realitat del dia a dia i la vida dels presoners. Per tal d’explicar el que diu, escriurem al text ja que és fàcilment comprensible, “cal que enllacis amb el que hem dit abans, la regió que ens és revelada perla vista, l’has de comparar amb l’estança de la presó, la llum del foc que hi ha en ella amb la força del sol, i si ara poses la pujada i la contemplació de les coses de dalt com l’impuls de l’ànima cap a la regió de l’intel·ligible, no erraràs certament la meva expectació, ja que és aquesta la que vols sentir. El déu sap, com sigui, si eventualment respondrà la veritat. El que, si més no jo, veig, ho veig així: el cim de tot el cognoscible, i encara amb un gran esforç, s’hi veu la idea del bé. Ara, quan ha estat vista, se la reconeix a l’acte com a causa de tot el que es bell i recte, per tal com genera en el visible la llum i el sol, del qual ella depèn, i en l’intel·ligible per tal com crea ella sola com a senyora, la veritat i l’enteniment. I comprenc que el qui ha d’actuar assenyadament en privat o en públic, cal absolutament contempli aquesta idea.” A la part final d’aquest text, explica la idea superior del Bé, superior a tots nosaltres; i qui aconsegueix contemplar el bé, vol morir per poder quedar-se al món intel·ligible però el seu deure és quedar-se a la ciutat a guiar i governar els ciutadans. També posa emfàsi en el fet de trobar una persona confusa s’ha de tenir en compte que pot venir d’una vida més clara o d’una més fosca; és a dir, que un s’ha de compadir del que hagi pogut baixar o animar al que ha pujat d’una vida més fosca.

Per explicar el quart apartat del llibre VII, escriurem primer un fragment del text i després el comentarem. El fragment correspon al tercer paràgraf: “Hi pot haver una art de descobrir la manera com serà més fàcil i eficaç perquè aquest òrgan es giri, una art, dic, no pas d’infondre-li visió, sinó de procurar que s’esmeni la que ja té, però que no s’adreça cap on cal ni mira on hauria de mirar.” En aquest fragment Plató diu que no s’han d’imposar el coneixements sinó que a partir d’un procés llarg s’ha d’orientar l’ànima i la persona cap als coneixements. En un altre fragment del text, Plató diu que desde la infantesa ja s’hauria d’ensenyar l’ànima a allunyar-se dels plaers i temptacions i encaminar-la cap a la veritat. Aquest fragment es troba al segon paràgraf de la pàgina 100. 

En el cinquè apartat Plató considera que el filòsof, és a dir, la persona més formada, ha de triar un govern i exercir el càrrec de polític perquè és el que li pertoca. És a dir, és el càrrec per al qual ha nascut i, per tant, és l’únic que pot dur a terme. Així, els altres ciutadans, també hauran de fer el que els hi pertoca, per tal de beneficiar la comunitat. El filòsof, en arribar al coneixement, no voldrà governar, però se l’haurà d’obligar per arribar al bé comú. Tot això ho podem trobar exemplificat en la cinquena línia del cinquè apartat on diu: “[...] fent que es transfereixin entre ells els profits en què cadascú pugui beneficiar la comunitat,[...]”

La sisena part del llibre VII parla del mètode de la dialèctica per al qual els filòsofs ensenyen als ciutadans com fer que la seva ànima sigui pura i pugui ascendir. Comparant aquest mètode amb el mite de la caverna considera que, l’ànima és pura quan ascendeix cap a la llum, cap a l’exterior (el que seria per nosaltres el món intel·ligible). Això últim ho veiem reflectit quan diu: “l’òptim dels sers, de la mateixa manera que abans la part més lluminosa del cos pujava a la més esplèndida del domini corporal i visible.”

Més endavant ens diu que la dialèctica ha de contemplar la veritat ja que aquesta és una part fonamental per al ciutadà i, conseqüentment, per a la comunitat. Plató diu que això no ho podrà canviar ningú, no és discutible, és un fet. Un fragment interessant del text és: “Perquè quan el que ignorem és el principi, i la conclusió i la part intermèdia estan entreteixides amb el desconegut, quin recurs hi hauria perquè aital reconeixement es converteixi en saber?”

Al setè apartat està introduït amb el fragment següent: “només el mètode dialèctic va per aquest camí, perquè suprimeix així totes les hipòtesis i ateny al principi mateix, en el qual es confirma, i l’ull de l’anima, realment tapat per una mena de llot bàrbar, l’estreba suaument i el fa pujar amunt.” Amb això vol dir que l’únic camí per arribar a l’ascensió de l’ànima és la dialèctica. El saber no apareix sol, cal un camí per arribar al coneixement. La nostra reflexió, el nostre pensament es pot dividir en parts. La primera, és el saber, la segona, l’enteniment, la tercera, la creença i la quarta, la semblança. Les dues primeres representen o formen la intel·lecció ( és sobre l’essència) i, les dues últimes, representen l’opinió (que és sobre la gènesi). Això ho veiem representat en el fragment: “la dialèctica és la culminació de totes les assignatures, i que la tenim dalt de tot, i que sobre que ella fóra un error posar-n’hi alguna altra, sinó que ella és la rematada de qualsevol docència”.

Paula Soler, Mar Soler, Anna Falcó i Cristina Rigau

Plató

En aquesta entrada hi ha un esquema sobre Plató:

Mar Soler

Sofistes i Sòcrates: activitats

·        En què consisteix el mètode socràtic?

El mètode socràtic tracta d’assolir la veritat mitjançant el diàleg.

Sòcrates tenia dos maneres de realitzar les preguntes:

-          La ironia à Sòcrates es mostrava ignorant davant les preguntes que plantejava i d’aquesta manera donava protagonisme a l’interlocutor

-          La maièutica à Sòcrates anava guiant a l’interlocutor cap a la resposta mitjançant les qüestions que ell mateix plantejava; això si, ell mai li donava la resposta

El mètode socràtic es basa en seguir cinc passos:

1.      Fer una llista amb afirmacions que siguin de sentit comú

2.      Buscar excepcions a les afirmacions

3.      Si la llista té excepcions, és falsa o imprecisa

4.      Refer l’afirmació incloent l’excepció

5.      Repetir el procés el màxim nombre de vegades possible

·        Què és el bé i la veritat segons Sòcrates? Quina relació tenen entre ells?

El bé és la justícia, ens permet assolir la moralitat i la felicitat.

Per Sòcrates, la veritat és absoluta.

Sòcrates relaciona el bé i la veritat de la següent manera, aquell que no fa el bé, és perquè desconeix la veritat; si la conegués actuaria de manera correcta.

·        Compara les actituds filosòfiques dels sofistes amb el pensament de Sòcrates

-          Nihilisme ontològic à els sofistes diuen que no existeix res permanent al canvi, però Sòcrates diu que l’ésser existeix i canvia.

-          Fenomenisme à els sofistes troben els valors en l’aparença, i Sòcrates en el que és real.

-          Subjectivisme à els sofistes diuen que l’home és l’únic criteri de veritat i Sòcrates diu que la veritat i el bé la troba l’home en el llenguatge.

-          Sensisme à pels sofistes, l’experiència és el coneixement i per Sòcrates el llenguatge és el coneixement.

-          Convencionalisme à els sofistes creuen que la veritat la formen els pactes entre els homes i Sòcrates diu que la veritat existeix per si mateixa, no hi ha res que la creï.

-          Positivisme à els sofistes diuen que les lleis són dictades pels homes  i Sòcrates diu que les lleis apareixen de forma natural.

-          Relativisme à per Sòcrates el relativisme no existeix i els sofistes creuen que les normes estan en funció de la societat.

-          Escepticisme à pels sofistes la realitat no existeix i per Sòcrates hi ha una veritat absoluta que s’ha de trobar.

·        Quin paper juga el llenguatge en els dos moviments filosòfics?

El llenguatge és emprat pels dos moviments de diferents maneres, Sòcrates l’utilitza per tal que les persones puguin trobar les respostes a les preguntes que ell mateix els planteja; i els sofistes l’utilitzen per convèncer al poble del que ells creien i per aconseguir poder. 

·        Què penses de l’actitud de Sòcrates en referència als fets que el van portar a la mort?

Sòcrates defensava fermament els seus ideals i preferia morir a trencar la llei. Em sembla una decisió extrema però, si no ho hagués fet i hagués fugit com va tenir la oportunitat, després la gent no l’hagués cregut i que s’hagués salvat no hauria servit de res. 

Anna Falcó

Sofistes i Sòcrates

En aquesta entrada podreu trobar els dos esquemes-resum del dossier del segon tema d'aquest trimestre:

Cristina Rigau

Mots encreuats

 

Aquí us deixo uns petits mots encreuats per practicar vocabulari dels presocràtics 

Anna Falcó