dimarts, 29 de novembre del 2011

Resum i interpretació del Llibre VII de la República de Plató

En el primer apartat del Llibre VII de la República, Plató ens explica la situació dels empresonats que comença a la línia 3: “Contempla uns homes en un habitacle sota terra, com en una caverna, que té un accés obert a contrallum al llarg de tota la cova. I al seu dedins (...) posen davant del públic quan exhibeixen els seus jocs de mans.” Plató diu que, si els homes de la caverna poguessin parlar entre ells, designarien com a objectes reals les ombres que veuen. A l’últim paràgraf, explica la hipotètica situació en que un dels homes s’aconseguís deslligar i sortir a l’exterior; al primer moment no es creuria que el que veu és la realitat, al final del primer paràgraf queda molt  ben exemplificat; “No veus que ell es trobaria en destret i que es pensaria que el que veia abans és més veritable que el que li ensenyen ara?”

En el segon apartat del llibre VII; Plató explica més detalladament el procés que realitza l’home que s’ha aconseguit alliberar de les cadenes. Seria un procés llarg ja que primer quedaria enlluernat pel la llum del sol, després aconseguiria veure les ombres i els reflexes de l’aigua, al fer-se de nit veuria els astres del cel i, al fer-se de dia aconseguiria veure l’essència de les coses. A la línia catorze podem trobar aquest fragment: “I primer el que veuria més fàcilment serien les ombres, i a continuació, reflectides en les aigües, les imatges dels homes i de les altres coses, i, finalment, les coses en si, d’aquestes el que afiguraria més fàcilment foren, de nit, les que hi ha al cel, i el cel mateix esguardant la llum dels astres i de la lluna, i, posteriorment, de dia, el sol i la seva llum.”
Al novè paràgraf, s’exposa la idea que l’home que ha aconseguit sortir a la superfície, té ara dues alternatives, la primera i la més fàcil és retenir el coneixement de la veritat i no exercir el càrrec que legítimament tindria pel fet de saber i conèixer la veritat; l’altre seria explicar el que ha vist a la resta de presoners que no se’l creurien i serien capaços d’arribar a matar-lo.

Al tercer apartat del llibre Plató fa un símil entre la nostra realitat del dia a dia i la vida dels presoners. Per tal d’explicar el que diu, escriurem al text ja que és fàcilment comprensible, “cal que enllacis amb el que hem dit abans, la regió que ens és revelada perla vista, l’has de comparar amb l’estança de la presó, la llum del foc que hi ha en ella amb la força del sol, i si ara poses la pujada i la contemplació de les coses de dalt com l’impuls de l’ànima cap a la regió de l’intel·ligible, no erraràs certament la meva expectació, ja que és aquesta la que vols sentir. El déu sap, com sigui, si eventualment respondrà la veritat. El que, si més no jo, veig, ho veig així: el cim de tot el cognoscible, i encara amb un gran esforç, s’hi veu la idea del bé. Ara, quan ha estat vista, se la reconeix a l’acte com a causa de tot el que es bell i recte, per tal com genera en el visible la llum i el sol, del qual ella depèn, i en l’intel·ligible per tal com crea ella sola com a senyora, la veritat i l’enteniment. I comprenc que el qui ha d’actuar assenyadament en privat o en públic, cal absolutament contempli aquesta idea.” A la part final d’aquest text, explica la idea superior del Bé, superior a tots nosaltres; i qui aconsegueix contemplar el bé, vol morir per poder quedar-se al món intel·ligible però el seu deure és quedar-se a la ciutat a guiar i governar els ciutadans. També posa emfàsi en el fet de trobar una persona confusa s’ha de tenir en compte que pot venir d’una vida més clara o d’una més fosca; és a dir, que un s’ha de compadir del que hagi pogut baixar o animar al que ha pujat d’una vida més fosca.

Per explicar el quart apartat del llibre VII, escriurem primer un fragment del text i després el comentarem. El fragment correspon al tercer paràgraf: “Hi pot haver una art de descobrir la manera com serà més fàcil i eficaç perquè aquest òrgan es giri, una art, dic, no pas d’infondre-li visió, sinó de procurar que s’esmeni la que ja té, però que no s’adreça cap on cal ni mira on hauria de mirar.” En aquest fragment Plató diu que no s’han d’imposar el coneixements sinó que a partir d’un procés llarg s’ha d’orientar l’ànima i la persona cap als coneixements. En un altre fragment del text, Plató diu que desde la infantesa ja s’hauria d’ensenyar l’ànima a allunyar-se dels plaers i temptacions i encaminar-la cap a la veritat. Aquest fragment es troba al segon paràgraf de la pàgina 100. 

En el cinquè apartat Plató considera que el filòsof, és a dir, la persona més formada, ha de triar un govern i exercir el càrrec de polític perquè és el que li pertoca. És a dir, és el càrrec per al qual ha nascut i, per tant, és l’únic que pot dur a terme. Així, els altres ciutadans, també hauran de fer el que els hi pertoca, per tal de beneficiar la comunitat. El filòsof, en arribar al coneixement, no voldrà governar, però se l’haurà d’obligar per arribar al bé comú. Tot això ho podem trobar exemplificat en la cinquena línia del cinquè apartat on diu: “[...] fent que es transfereixin entre ells els profits en què cadascú pugui beneficiar la comunitat,[...]”

La sisena part del llibre VII parla del mètode de la dialèctica per al qual els filòsofs ensenyen als ciutadans com fer que la seva ànima sigui pura i pugui ascendir. Comparant aquest mètode amb el mite de la caverna considera que, l’ànima és pura quan ascendeix cap a la llum, cap a l’exterior (el que seria per nosaltres el món intel·ligible). Això últim ho veiem reflectit quan diu: “l’òptim dels sers, de la mateixa manera que abans la part més lluminosa del cos pujava a la més esplèndida del domini corporal i visible.”
Més endavant ens diu que la dialèctica ha de contemplar la veritat ja que aquesta és una part fonamental per al ciutadà i, conseqüentment, per a la comunitat. Plató diu que això no ho podrà canviar ningú, no és discutible, és un fet. Un fragment interessant del text és: “Perquè quan el que ignorem és el principi, i la conclusió i la part intermèdia estan entreteixides amb el desconegut, quin recurs hi hauria perquè aital reconeixement es converteixi en saber?”

Al setè apartat està introduït amb el fragment següent: “només el mètode dialèctic va per aquest camí, perquè suprimeix així totes les hipòtesis i ateny al principi mateix, en el qual es confirma, i l’ull de l’anima, realment tapat per una mena de llot bàrbar, l’estreba suaument i el fa pujar amunt.” Amb això vol dir que l’únic camí per arribar a l’ascensió de l’ànima és la dialèctica. El saber no apareix sol, cal un camí per arribar al coneixement. La nostra reflexió, el nostre pensament es pot dividir en parts. La primera, és el saber, la segona, l’enteniment, la tercera, la creença i la quarta, la semblança. Les dues primeres representen o formen la intel·lecció ( és sobre l’essència) i, les dues últimes, representen l’opinió (que és sobre la gènesi). Això ho veiem representat en el fragment: “la dialèctica és la culminació de totes les assignatures, i que la tenim dalt de tot, i que sobre que ella fóra un error posar-n’hi alguna altra, sinó que ella és la rematada de qualsevol docència”.

Paula Soler, Mar Soler, Anna Falcó i Cristina Rigau

diumenge, 27 de novembre del 2011

dilluns, 17 d’octubre del 2011

Sofistes i Sòcrates: activitats

·        En què consisteix el mètode socràtic?
El mètode socràtic tracta d’assolir la veritat mitjançant el diàleg.
Sòcrates tenia dos maneres de realitzar les preguntes:
-          La ironia à Sòcrates es mostrava ignorant davant les preguntes que plantejava i d’aquesta manera donava protagonisme a l’interlocutor
-          La maièutica à Sòcrates anava guiant a l’interlocutor cap a la resposta mitjançant les qüestions que ell mateix plantejava; això si, ell mai li donava la resposta
El mètode socràtic es basa en seguir cinc passos:
1.      Fer una llista amb afirmacions que siguin de sentit comú
2.      Buscar excepcions a les afirmacions
3.      Si la llista té excepcions, és falsa o imprecisa
4.      Refer l’afirmació incloent l’excepció
5.      Repetir el procés el màxim nombre de vegades possible

·        Què és el bé i la veritat segons Sòcrates? Quina relació tenen entre ells?
El bé és la justícia, ens permet assolir la moralitat i la felicitat.
Per Sòcrates, la veritat és absoluta.
Sòcrates relaciona el bé i la veritat de la següent manera, aquell que no fa el bé, és perquè desconeix la veritat; si la conegués actuaria de manera correcta.

·        Compara les actituds filosòfiques dels sofistes amb el pensament de Sòcrates
-          Nihilisme ontològic à els sofistes diuen que no existeix res permanent al canvi, però Sòcrates diu que l’ésser existeix i canvia.
-          Fenomenisme à els sofistes troben els valors en l’aparença, i Sòcrates en el que és real.
-          Subjectivisme à els sofistes diuen que l’home és l’únic criteri de veritat i Sòcrates diu que la veritat i el bé la troba l’home en el llenguatge.
-          Sensisme à pels sofistes, l’experiència és el coneixement i per Sòcrates el llenguatge és el coneixement.
-          Convencionalisme à els sofistes creuen que la veritat la formen els pactes entre els homes i Sòcrates diu que la veritat existeix per si mateixa, no hi ha res que la creï.
-          Positivisme à els sofistes diuen que les lleis són dictades pels homes  i Sòcrates diu que les lleis apareixen de forma natural.
-          Relativisme à per Sòcrates el relativisme no existeix i els sofistes creuen que les normes estan en funció de la societat.
-          Escepticisme à pels sofistes la realitat no existeix i per Sòcrates hi ha una veritat absoluta que s’ha de trobar.

·        Quin paper juga el llenguatge en els dos moviments filosòfics?
El llenguatge és emprat pels dos moviments de diferents maneres, Sòcrates l’utilitza per tal que les persones puguin trobar les respostes a les preguntes que ell mateix els planteja; i els sofistes l’utilitzen per convèncer al poble del que ells creien i per aconseguir poder. 

·        Què penses de l’actitud de Sòcrates en referència als fets que el van portar a la mort?
Sòcrates defensava fermament els seus ideals i preferia morir a trencar la llei. Em sembla una decisió extrema però, si no ho hagués fet i hagués fugit com va tenir la oportunitat, després la gent no l’hagués cregut i que s’hagués salvat no hauria servit de res. 


Anna Falcó

Sofistes i Sòcrates

En aquesta entrada podreu trobar els dos esquemes-resum del dossier del segon tema d'aquest trimestre:






Cristina Rigau

diumenge, 16 d’octubre del 2011

Mots encreuats



Aquí us deixo uns petits mots encreuats per practicar vocabulari dels presocràtics 

Anna Falcó

dissabte, 15 d’octubre del 2011

Filosofia Presocràtica: Activitats

Acabem la unitat amb les activitats corresponents:


1.En quants períodes se sol dividir l’etapa de la filosofia grega? Quins són?
La filosofia grega es divideix en cinc períodes bàsics. El primer és el període físic o presocràtic. El segon, l’humanístic; el tercer període és el central o ontològic, el període ètic és el quart i, el cinquè és el relifiós o Romà.

2.A quina etapa de la filosofia grega pertanyen els estoics? I els neoplatònics?
Els estoics pertanyen al període ètic (s.III a.C.) i, els neoplatònics al període religiós o Romà (s.II a.C.- s.II-III d.C.)

3.Escriu en tres línies en què consisteix el “pas del mite al logos”
És un canvi en la manera de buscar respostes, es deixa de buscar l’explicació de tot en els déus per començar a utilitzar la lògica i la raó. Es desperta en els grecs una preferència per a allò material i concret.

4.Com es poden classificar els mites?

Principalment, els mites es classifiquen en sagues, contes i mites pròpiament dits. Però també es poden classificar segons la seva funció. Aixó doncs, trobem els següents tipus de mites: els cosmogònics (volen explicar la creació del món), els teogòrics (es refereixen a l’origen dels déus), els antropogònics (parlen de l’origen de l’home), els etiològics (intenten explicar l’origen del món, la vida del més enllà, la fi del món…) i, per últim, els morals (parlen de la lluita entre el bé i el mal).

5.Quina és la intenció i valor dels mites?
La seva intenció és recollir una situació model a través d’una acció o d’una història. Tot i que no és real el que s’hi relata, aquesta ficció simbolitza una situació profunda. Així doncs, el mite té una intenció educativa. Per això es trobaven, sobretot, a la tragèdia clàssica.

6.Quins són els déus més rellevants en la mitologia grega?
Els més rellevants són Apol•lo i Dionís ja que són representants dels dos nivells de divinitats en que es dividien els déus grecs. Apol•lo és representant dels déus aeris i és símbol dels déus de sobirania, els Olímpics. Representa l’ordre, el seny, la moderació, la prudència i la música amb ritme i la poesia.
En canvi, Dionís representa els déus terrestres. És déu del joc, de la festa, del vi, del teatre i del deliri. És un déu més propi dels esclaus i de la gent senzilla alhora que Apol•lo és déu dels ciutadans.

7.En què consisteix el “problema de l’Alétheia”?
Per als grecs Alétheia va venir a significar “el que estava adormit o amagat i ara ja no ho està”. Volia dir veritat, desvelament. Es plantejaven que tot estigués cobert per la ignorància i que la ment humana podia descobrir-ho tot. Malgrat això, alhora creien que la veritat i el saber autèntic era dels déus i que, als mortals, no els hi estava permès desvelar allò que estava amagat. Els primers que van començar a desafiar aquests pensaments i a desvelar el que estava ocult van iniciar el camí cap a la filosofia.

8.Quins són els factors que van fer possible el pas del mite al logos?
Els factors que van fer possible el pas del mite al logos van ser els següents: l’econòmic, el país era pobre i això obligava al comerç, per tant, a relacionar-se amb altres civilitzacions amb les que podien contrarestar opinions. Va intervenir també el factor sociològia. Els ciutadans grecs tenien molt a prop el poder polític i, això els va fer adoptar una consciència individualista i capaç d’autogovernar-se que no necessitava una religió que els dirigís, ni a partir de mites. El tercer factor va ser el religiós, no hi ha una gran manipulació per part de la religió i això permet avançar la ciència sense basar-se en mites. El quart és l’educatiu. Tots els grecs estan educats per la discussió i això comporta adquirir un pensament no dogmàtic. Per últim, també va ser important, la geometria grega que els farà ampliar la idea de proporció a tots els nivells.

9.Quina diferència hi ha entre el plantejament filosòfic de Thales i el de Pitàgores?
El que més els diferencia és la seva interpretació de l’Arkhé. Thales considerava que l’arkhé era l’aigua, un element concret, fent referència a la Phisis. I, Pitàgores parla de l’arkhé com un nombre, un element abstracte.

10.En què consisteic la contradicció entre Parmènides i Heràclit?
Es contradiuen en la idea del canvi, del moviment. Segons Parmènides l’ésser és etern, no pot canviar. En canvi, Heràclit defensa el canvi i l’esdevenir.

11.Quines de les teories presocràtiques creieu que són més actuals?
Crec que les teories més actuals són les dels atomistes que busquen les respostes a través d’allò material i físic i relacionen els descobriments sobre els àtoms amb el fet de ser o deixar de ser.





Mar Soler

dimecres, 12 d’octubre del 2011

dissabte, 24 de setembre del 2011

Introducció

Per començar el nostre blog, primer deixem un petit mapa conceptual sobre els cinc grans períodes del pensament grec.



Anna Falcó