Friedrich Nietzsche, Sobre la moral i la extramoral

Aquí us deixem un petit resum del llibre de Friedrich Nietzsche, Sobre la moral i la extramoral 

[ Una faula]

Nietzsche parla d’una constant que sempre es repeteix: éssers amb enteniment gerenren el seu pròpi coneixement, aquest coneixement respecte l’univers no és res ja que no té propòsit i desapareix amb la mort de l’individu, tot i així , segons Nietzsche, pel simple fet de tenir enteniment ens creiem que el món ha de girar al nostre voltant.  Utiliza aquest fet per a fer una crítica a tots els filòsofs que  creuen que la seva manera de pensar és la única i correcta.

[El coneixement, recurs dels dèbils]

El coneixement ha estat donat als éssers més dèbils, efímers i desgraciats per tal de tenir un motiu d’existència, però aquest sentiment de superioritat que els inspira el fet de tenir coneixement, els encega i els porta cap a l’engany, impedint-los de  coneixer  la veritat en si.

[ l’art de la disfressa]

Enteniment està dedicat a la conservació dels més dèbils,  incapaços de lluitar i encarar-se a la veritat i sinceritat, enmascaren tota la seva vida  sota l’engany, capgiren la realitat. Els homes ja són enganyats per la natura ja que sota una capa de prepotència la qual proveeix el coneixement,  no som capaços de coneixe’ns a nosaltres mateixos, perque si hi hagués aquest impuls cap a la veritat descobririem com és tot en realitat, i aixó no convé als éssers dèbils que som si volem soportar la nostre existència.

[ La veritat social ]

Nietzsche es pregunta si les paraules són la millor manera per a plasmar la realitat. L es persones sempre tendim a fingir però per tal de poguer estar en societat, establim una norma lingüística i universal on s’estableix que és veritat i que no. Un menntider per tant, utilitza les paraules amb canvis arbitrparis per a fer real allò que no ho és per al benefici pròpi i potser així danya altres individus. La societat vers aquest engany reaccionarà amb  rebuig, per tant, segons Nietzsche la societat castiga  l’engany si les conseqüències que se’n deriven són nocives. De la mateixa manera la societat vol la veritat però només quan les conseqüències d’aquest coneixement són bones, per tant això impedeix arribar al coneixement pur.

[La veritat , una construcció social de l’enteniment]

Nietzsche diu que construim una catedral de conceptes a partir de percepcions pròpies i metaforitzem el llenguatge per explicar una realitat que no existeix per ella mateixa. Classifiquem els conceptes i els organitzem de manera antropomòrfica, no són objectius ni absoluts però, arbitràriament, l’home, els determina i els classifica. Intentem basar-nos en una veritat que no existeix perquè no existeixen les veritats absolutes i/o universals. L’única veritat que hi ha és antropomòrfica i arbitrària: “L’home pretén entendre el món com una cosa de caràcter humà” i, el seu mètode és prendre al mateix home com a mesura de totes les coses.

[El món percebut]

Oblidant aquestes metàfores establertes ens acostem a allò que era originàriament. L’home creu en allò que diu i estableix una existència a les coses, emprant equívocament el llenguatge que ens fa creure que hi ha algun ésser darrere de les accions i no és així. Diu que si l’home s’allunyés de les seves creences tot perdria el sentit perquè tot es fonamenta sobre els pilars que ell mateix ha establert. Per tant, buscar la percepció correcta no tindria sentit. No està al nostre abast, només som capaços de conèixer com a allò que és allò que hem establert nosaltres com a tal.

Nega que es pugui trobar l’essència de les coses en el món empíric, les coses existeixen com a tals, són elles mateixes, no tenen una essència pròpia perquè ja existeixen elles soles. Si que és veritat que si es repeteix una acció darrere una altra podem acabar creient que seran consecutives, però no és així. Creurem que la consecutivitat de les dues accions és la realitat però aquest judici serà fals i establert per a nosaltres.

[Perspectivisme]

Nietzsche mostra la seva desconfiança cap a qualsevol tipus d’idealisme, creu que no hi ha una realitat universal ni una veritat absoluta de res. Cadascú, segons les circumstàncies en les que es troba té uns visió diferent del món que l’envolta, una perspectiva diferent del món i, això és el perspectivisme. El que podem interpretar i d’alguna manera “conèixer” és un pou sense fons perquè per a cadascú és diferent. Per tant, no hi ha lleis ni de la naturalesa ni per l’home, la realitat és irracional i caòtica. Les lleis les establim a partir de nosaltres mateixos i construim catedrals de conceptes a partir de metàfores.

[La ciència construeix un món de conceptes]

Segons Nietzsche, la ciència va construint poc a poc un món de conceptes. L’home d’acció necessita la raó i els conceptes per a poder viure la seva vida, necessita la protecció de la ciència, perquè contínuament hi ha forces que exerceixen pressió sobre l’individu i necessita alguna cosa on poder trobar protecció.

[L’home, constructor de metàfores]

L’espècie humana es manifesta en l’impuls de generar metàfores. L’art i el mite són els que impulsen la creació de metàfores, de configurar el món de manera atractiva i nova, han de contínuament, anar generant metàfores noves.

Nietzsche posa l’exemple d’un manobre que cada nit somia que és rei, diu que aquest home és tan feliç com un rei que somia cada nit que fa de manobre. Amb aquest exemple, Nietzsche ens vol dir que igual que en els somnis, tot és possible.

[L’enteniment alliberat]

En aquesta part, Nietzsche ens explica que és l’enteniment i com actua. L’enteniment, si és capaç d’enganyar sense fer mal, se sent lliure i alliberat, imita la vida humana.

L’enteniment lliure es guia per les intuïcions per tal  de correspondre creativament mitjançant la destrucció i la mofa d’antigues barreres dels conceptes.

[L’home racional i l’home intuïtiu]

En aquest fragment, Nietzsche distingeix dues formes d’actuar segons la capacitat creativa humana: l’home racional i l’home intuïtiu.

L’home racional utilitza la previsió, la prudencia i els conceptes científics sense qüestionar-se d’on provenen; utilitzant aquests conceptes, l’únic que fa és allunyar la felicitat. Respecta la raó per por a l’exclusió i al rebuig social; comparant-ho amb les metàfores de Nietzsche, l’home racional és el darrer home i el nihilisme passiu.

L’home intuïtiu maneja les armes, es configura una cultura i vol que l’art domini la vida, recull les seves intuïcions i pateix més que l’home racional, ja que no entén que s’ha d’aprendre de l’experiència. Crea metàfores a partir de les intuïcions per intentar aproximar-se a la realitat. Correspon a un nihilisme actiu que lluita sense donar-se per vençut amb una actitud de superhome.

[L’oblit d’on vénen les paraules]

Nietzsche diu que només per la capacitat d’oblit l’home pot imaginar que posseeix una veritat. Però si no l’enten o no li serveix la veritat de forma tautologia, la veu d’una altra manera “amb il·lusions de veritats”, com per exemple quan atribuïm l’adjectiu “dur” a una pedra, quan realment no coneixem aquesta pedra el que tenim és un mer estímul subjectiu. Juntant totes les llengues veiem que ni així arribem a l’expressió adequeada. El llenguatge estableix les relacions entre la cosa i l’home i les expressa mitjançant metàfores: quan un estímul nerviós es tradueix en una imatge tenim la primera metàfora i quan la imatge es transforma en un so parlem de la segona metàfora. Per exemple,una persona sorda distingeix els tons en les vibracions de la sorra per exemple, i amb això afirma que coneix què és un to, per això podem dir que tot i que ens creiem que ho sabem tot sobre les coses, en realitat només tenim metàfores d’elles. Per això diu que no hi ha cap lògica amb el llenguatge.

[... i d’on vénen els conceptes]

En aquesta part Nietzsche diu que quan li assignem un concepte que ens porta al record d’una experiència, però un concepte no pot servir simultàniament per a moltes experiències així que per aquesta raó cap concepte tindrà un únic significat. Per exemple, quan diem una fulla, Prescindim de les diferencies individuals i per això cap exemplar

aconsegueix ser una copia correcte i fiable de la originària.

[La veritat, una construcció social de l'enteniment]

La veritat és un conjunt de metàfores, metonímies, és a dir, un conjunt de relacions humanes que després d'haver estat utilitzades durant molt de temps, semblen fixes. No sabem d'on prové aquesta necessitat de saber què és la veritat, simplement ens hem obligat a fer-la existir. L'home menteix inconscientment i a traves d'això, d'aquest oblit, arribem al sentiment de veritat.

Paula, Cristina, Mar i Anna 

John Stuart Mill

Aquí us deixem un petit comentari dels textos de Mill que hem llegit a classe.

[La utilitat no s’oposa al plaer]

Mill denuncia que molts dels oponents a l’utilitarisme creuen que aquest moviment filosòfic que ell fefensa s’oposa al plaer, en el seu fonament. Aquesta afirmació no podria allunyar-se més del que J.S. Mill concep com a utilitarisme i, això és el que defensa en aquesta primera part del segon tema de “Què és l’utilitarisme?”. Això queda demostrat en fragments com el que se cita a continuació: “la utilitat no l’entenen com una cosa que es contraposi al plaer, sinó com el plaer mateix juntament amb l’absència de dolor.”

[El principi ètic en què es fonamenta la utilitat]

En aquesta part es descriu quin es el fonament de l’utilitarisme, el seu principi ètic. Aquest no és més que prendre com a bo tot allò que ens fa feliços o ens acosta a la felicitat. Com explica Mill, tot el que ens produeix plaer o ens condueix a quelcom que ens produeix plaer és desitjable, bo, útil.

[No parlem de l’hedonisme barroer]

Aquesta tendència a acceptar com a útil allò que produeix plaer és associat per altres sectors de la filosofia a una doctrina digna de porcs ja que considera que la vida no té altres fins més elevats que el plaer per als utilitaristes. Mill diu que ja els seguidors d’Epicur eren considerats de la mateixa manera.

[Plaers superiors i inferiors]

Defentsant-se de la crítica anterior (descrita en l’apartat “No parlem de l’hedonisme barroer”) Mill recolza la postura dels epicuris. Hi ha molts tipus de plaers, entre ells es troben els plaers més carnals, però també hi ha els plaers més intel·lectuals. Mill es defensa dient que “els plaers d’un animal no satisfan el concepte de felicitat de cap ésser humà”. Segons Mill els humans tenen facultats més elevades que els animals i un cop són capaços de contemplar la felicitat produïda pels plaers intel·lectuals no és capaç de conformar-se amb altres tipus de plaers inferiors, com els sensuals. Ja en els epicuris els plaers de l’intel·lecte, dels sentiments i la imaginació i dels sentiments morals, són d’un valor molt superior als sensuals, carnals.  Per a determinar quin plaer és millor que l’altre es regeix per la regla següent: “ Si de dos plaers n’hi ha un que decididament tothom prefereix, o almenys tots els qui els han experimetnat, i això sense tenir en compte cap sentiment d’obligació moral a preferir-lo, aquest plaer és el més desitjable”. Quan un humà coneix els plaers més intel·lectuals, si és intel·ligent no voldrà tornar a relacionar-se amb els inferiors. Aquesta resistència es pot anomenar, com diu Mill : “amor per la llilbertat i independència personal”.

Més endavant Mill defensa que és millor conèixer i saber i tot i així estar insatisfet que ser un ignorant satisfet. L’insatisfet mai no tindrà enveja del satisfet, perquè no estaran a nivells comparables. Molts cops la feblesa de caràcter fa, als homes, optar per el bé més pròxim, els plaers físics, que són més fàcils d’aconseguir, però no obstant això, en quan coneguin els més intel·lectuals no tornaran a caure en els carnals.

[La felicitat del nombre major]

La norma rectora de la vida humana és la Felicitat o la Utilitat.

Mill diu que per assolir-la, a nivell de la societat, o de la humanitat, ha d’haver-hi la major quantitat de felicitat possible en conjunt. I que, com més felicitat hi hagi a l’entorn més afavorirà als que hi estan a la vora. Només es pot ser feliç en un entorn de felicitat.

[La felicitat entesa com a plaer i absència de dolor]

Segons el principi de la major Felicitat possible, el fi últim i per raó del qual són desitjables totes les altres coses és viure amb el mínim dolor possible i gaudir de tots els plaers possibles

[L'home pot atènyer la felicitat]

Hi ha uns crítics que diuen que la felicitat no pot ser el propòsit de la vida i de l'activitat humana perquè és impossible de realitzar. Toti així, s'ha de dir que la utilitat inclou no tan sols la recerca de la felicitat, sinó també evitar o acabar amb la infelicitat. El que es vol fer entendre per felicitat és tenir moments puntuals de felicitat i plaer i altres de dolors (però pocs i amb poca intensitat). El problema que hi ha per què tothom pogui accedir a aquesta felicitat és la lamentable educació que hi ha.

[Avantatges dels esperits cultivats]

Els crítics dubten que els humans tot i ser educats per considerar la felicitat el seu fi a la vida, es sentin satisfets amb petites mostres d'ella. Els ingredients d'una vida satisfactòria són: la tranquil·litat i l'excitació. Les persones que viuen mínimament acomodades, Nietzsche diu que no troben prou gaudiment a la vida i només es preocupen d'ells mateixos. Després de l'egoisme, la manca del cultiu de l'esperit és l'altre fet que pot portar a una vida insatisfactòria. Qualsevol que hagi estat educat mínimament troba motius de interes i felicitat al seu voltant.

[Què pot induir a renunciar a la pròpia felicitat:anàlisi]

Hem de saber que existeix la possibilitat i l'obligació de viure amb la infelicitat. Ser capaç de renunciar a la pròpia felicitat o a les oportunitats d'obtenir-la és un fet notable, aquestes persones són capaces de sacrificar el seu gaudiment si a canvi aconsegueixen incrementar la felicitat en el món, però qui ho fa per algun altre objectiu, no mereix la nostre atenció. La disposició a fer un sacrifici és la virtut més elevada que podem trobar en un home.

[L'harmonia entre l'interès de l'individu i el bé general]

Els qui ataquen no coincideixen amb la idea que l'utilitarisme té sobre que la felicitat i com la vol aconseguir. Actuar com voldries que actuessin amb tu i estimar el teu veí com a tu mateix, és la moral utilitarista. La utilitat segueix en primer lloc que les lleis i els acords socials situïn la facilitat i l'harmonia en un interes conjunt; i en segon lloc l'educació i l'opinió afirma que són molt importants.

[Retrets contra l’utilitarsime]

En aquesta part del llibre, MIll parla sobre els problemes de l’utilitarisme. És molt difícil que la societat actuï sempre per afavorir els interessos dels altres, el que és més, un 99% de les accions les realitzem per qualsevol motiu diferent a afavorir els interessos dels altres, sinó que busca el benefici dels propis individus. El grau que té el propi individu sobre l’interès públic de consideració és superior al que demana qualsevol altre sistema moral.

També ens parla sobre el significat de les paraules “bé” i “mal”, per saber si una acció és bona, únicament s’han de tenir en compte les conseqüències de les accions, sense tenir en compte el valor moral de les qualitats d’on provenen; una acció bona no ha de provenir sempre d’un caràcter virtuós, tot i això, Mill assegura que la millor prova d’un caràcter bo, és que realitzi bones accions.

Molts utilitaristes contemplen la moralitat de les accions mesurant les conseqüències i a vegades no posen prou emfàsi sobre les belleses que contribueixen a fer un caràcter admirable o amable.

L’utilitarisme ha introduït opinions divergents en els qüestions morals i ha oferit una forma de decidir sobre aquestes diferències.

[Malinterpretacions de l’ètica utilitarista]

L’utilitarisme no reconeix Déu com la sumprema llei moral, no creu en la bondat i saviesa de Déu, creu que per poder interpretar la voluntat de Déu necessitem una doctrina que ha de ser estrictament observada.

Normalment es veu la utilitat com una doctrina que s’interpreta en el sentit de Conveniència, el que és convenient ho és per un interès particular de l’agent. És a dir, a vegades, és útil mentir per tal de poder sortir d’un mal pas o aconseguir una cosa útil per a nosaltres. Per tant, la norma de la veracitat, dir sempre la veritat, s’han d’establir els límits d’aquesta norma ja que amagar un fet podria evitar mal a una persona diferent a nosaltres mateixos.

[ Avantatges del criteri utilitarista]

Mill defensa l’utilitarisme de les crítiques que el tatxen  de trencar les lleis morals a partir d’excepcions en casos particulars. Mill diu que la utilitat d’una acció no és la única excusa per a fer maldats, que en altres doctrines també s’utilitzen nombroses excuses. És la naturalesa complexa dels afers humans el que fa que dins les normes de conducte hi hagi excepcions, però que aquesta obertura que serveix per adaptar les normes a casos particulars s’hi acaba encabint l’engany.

[Sobre els fins últims] i [L’últim fi segons l’utilitarisme]

Mill parla sobre els fins que mouen les nostres accions i diu que la felicitat  per l’utilitarisme és desitjable com a fi i en canvi totes les altres coses tan sols són desitjables com a mitjans per a obtenir aquest fi.

[L’argument]

Segons Mill diem que una cosa és desitjable quan empíricament comprovem que tothom la desitja, totes les persones desitgen assolir la felicitat i per tant, és un bé per a cada persona i com a resultat un dels fins de la conducta i un criteri de moralitat.

[La virtut, els diners, el poder i la fama]

En aquesta part, Mill ens explica que únicament volem allò que propicia el plaer i evita el dolor; per tant, l’únic que desitgem és la felicitat, qualsevol altra cosa que desitgem que no sigui la felicitat, la desitgem únicament com a part de la felicitat, ens ajuda a arribar-hi.

 Mar, Cristina, Paula i Anna