[La utilitat no s’oposa al plaer]
Mill denuncia que molts dels oponents a l’utilitarisme creuen que aquest moviment filosòfic que ell fefensa s’oposa al plaer, en el seu fonament. Aquesta afirmació no podria allunyar-se més del que J.S. Mill concep com a utilitarisme i, això és el que defensa en aquesta primera part del segon tema de “Què és l’utilitarisme?”. Això queda demostrat en fragments com el que se cita a continuació: “la utilitat no l’entenen com una cosa que es contraposi al plaer, sinó com el plaer mateix juntament amb l’absència de dolor.”
[El principi ètic en què es fonamenta la utilitat]
En aquesta part es descriu quin es el fonament de l’utilitarisme, el seu principi ètic. Aquest no és més que prendre com a bo tot allò que ens fa feliços o ens acosta a la felicitat. Com explica Mill, tot el que ens produeix plaer o ens condueix a quelcom que ens produeix plaer és desitjable, bo, útil.
[No parlem de l’hedonisme barroer]
Aquesta tendència a acceptar com a útil allò que produeix plaer és associat per altres sectors de la filosofia a una doctrina digna de porcs ja que considera que la vida no té altres fins més elevats que el plaer per als utilitaristes. Mill diu que ja els seguidors d’Epicur eren considerats de la mateixa manera.
[Plaers superiors i inferiors]
Defentsant-se de la crítica anterior (descrita en l’apartat “No parlem de l’hedonisme barroer”) Mill recolza la postura dels epicuris. Hi ha molts tipus de plaers, entre ells es troben els plaers més carnals, però també hi ha els plaers més intel·lectuals. Mill es defensa dient que “els plaers d’un animal no satisfan el concepte de felicitat de cap ésser humà”. Segons Mill els humans tenen facultats més elevades que els animals i un cop són capaços de contemplar la felicitat produïda pels plaers intel·lectuals no és capaç de conformar-se amb altres tipus de plaers inferiors, com els sensuals. Ja en els epicuris els plaers de l’intel·lecte, dels sentiments i la imaginació i dels sentiments morals, són d’un valor molt superior als sensuals, carnals. Per a determinar quin plaer és millor que l’altre es regeix per la regla següent: “ Si de dos plaers n’hi ha un que decididament tothom prefereix, o almenys tots els qui els han experimetnat, i això sense tenir en compte cap sentiment d’obligació moral a preferir-lo, aquest plaer és el més desitjable”. Quan un humà coneix els plaers més intel·lectuals, si és intel·ligent no voldrà tornar a relacionar-se amb els inferiors. Aquesta resistència es pot anomenar, com diu Mill : “amor per la llilbertat i independència personal”.
Més endavant Mill defensa que és millor conèixer i saber i tot i així estar insatisfet que ser un ignorant satisfet. L’insatisfet mai no tindrà enveja del satisfet, perquè no estaran a nivells comparables. Molts cops la feblesa de caràcter fa, als homes, optar per el bé més pròxim, els plaers físics, que són més fàcils d’aconseguir, però no obstant això, en quan coneguin els més intel·lectuals no tornaran a caure en els carnals.
[La felicitat del nombre major]
La norma rectora de la vida humana és la Felicitat o la Utilitat.
Mill diu que per assolir-la, a nivell de la societat, o de la humanitat, ha d’haver-hi la major quantitat de felicitat possible en conjunt. I que, com més felicitat hi hagi a l’entorn més afavorirà als que hi estan a la vora. Només es pot ser feliç en un entorn de felicitat.
[La felicitat entesa com a plaer i absència de dolor]
Segons el principi de la major Felicitat possible, el fi últim i per raó del qual són desitjables totes les altres coses és viure amb el mínim dolor possible i gaudir de tots els plaers possibles
[L'home pot atènyer la felicitat]
Hi ha uns crítics que diuen que la felicitat no pot ser el propòsit de la vida i de l'activitat humana perquè és impossible de realitzar. Toti així, s'ha de dir que la utilitat inclou no tan sols la recerca de la felicitat, sinó també evitar o acabar amb la infelicitat. El que es vol fer entendre per felicitat és tenir moments puntuals de felicitat i plaer i altres de dolors (però pocs i amb poca intensitat). El problema que hi ha per què tothom pogui accedir a aquesta felicitat és la lamentable educació que hi ha.
[Avantatges dels esperits cultivats]
Els crítics dubten que els humans tot i ser educats per considerar la felicitat el seu fi a la vida, es sentin satisfets amb petites mostres d'ella. Els ingredients d'una vida satisfactòria són: la tranquil·litat i l'excitació. Les persones que viuen mínimament acomodades, Nietzsche diu que no troben prou gaudiment a la vida i només es preocupen d'ells mateixos. Després de l'egoisme, la manca del cultiu de l'esperit és l'altre fet que pot portar a una vida insatisfactòria. Qualsevol que hagi estat educat mínimament troba motius de interes i felicitat al seu voltant.
[Què pot induir a renunciar a la pròpia felicitat:anàlisi]
Hem de saber que existeix la possibilitat i l'obligació de viure amb la infelicitat. Ser capaç de renunciar a la pròpia felicitat o a les oportunitats d'obtenir-la és un fet notable, aquestes persones són capaces de sacrificar el seu gaudiment si a canvi aconsegueixen incrementar la felicitat en el món, però qui ho fa per algun altre objectiu, no mereix la nostre atenció. La disposició a fer un sacrifici és la virtut més elevada que podem trobar en un home.
[L'harmonia entre l'interès de l'individu i el bé general]
Els qui ataquen no coincideixen amb la idea que l'utilitarisme té sobre que la felicitat i com la vol aconseguir. Actuar com voldries que actuessin amb tu i estimar el teu veí com a tu mateix, és la moral utilitarista. La utilitat segueix en primer lloc que les lleis i els acords socials situïn la facilitat i l'harmonia en un interes conjunt; i en segon lloc l'educació i l'opinió afirma que són molt importants.
[Retrets contra l’utilitarsime]
En aquesta part del llibre, MIll parla sobre els problemes de l’utilitarisme. És molt difícil que la societat actuï sempre per afavorir els interessos dels altres, el que és més, un 99% de les accions les realitzem per qualsevol motiu diferent a afavorir els interessos dels altres, sinó que busca el benefici dels propis individus. El grau que té el propi individu sobre l’interès públic de consideració és superior al que demana qualsevol altre sistema moral.
També ens parla sobre el significat de les paraules “bé” i “mal”, per saber si una acció és bona, únicament s’han de tenir en compte les conseqüències de les accions, sense tenir en compte el valor moral de les qualitats d’on provenen; una acció bona no ha de provenir sempre d’un caràcter virtuós, tot i això, Mill assegura que la millor prova d’un caràcter bo, és que realitzi bones accions.
Molts utilitaristes contemplen la moralitat de les accions mesurant les conseqüències i a vegades no posen prou emfàsi sobre les belleses que contribueixen a fer un caràcter admirable o amable.
L’utilitarisme ha introduït opinions divergents en els qüestions morals i ha oferit una forma de decidir sobre aquestes diferències.
[Malinterpretacions de l’ètica utilitarista]
L’utilitarisme no reconeix Déu com la sumprema llei moral, no creu en la bondat i saviesa de Déu, creu que per poder interpretar la voluntat de Déu necessitem una doctrina que ha de ser estrictament observada.
Normalment es veu la utilitat com una doctrina que s’interpreta en el sentit de Conveniència, el que és convenient ho és per un interès particular de l’agent. És a dir, a vegades, és útil mentir per tal de poder sortir d’un mal pas o aconseguir una cosa útil per a nosaltres. Per tant, la norma de la veracitat, dir sempre la veritat, s’han d’establir els límits d’aquesta norma ja que amagar un fet podria evitar mal a una persona diferent a nosaltres mateixos.
[ Avantatges del criteri utilitarista]
Mill defensa l’utilitarisme de les crítiques que el tatxen de trencar les lleis morals a partir d’excepcions en casos particulars. Mill diu que la utilitat d’una acció no és la única excusa per a fer maldats, que en altres doctrines també s’utilitzen nombroses excuses. És la naturalesa complexa dels afers humans el que fa que dins les normes de conducte hi hagi excepcions, però que aquesta obertura que serveix per adaptar les normes a casos particulars s’hi acaba encabint l’engany.
[Sobre els fins últims] i [L’últim fi segons l’utilitarisme]
Mill parla sobre els fins que mouen les nostres accions i diu que la felicitat per l’utilitarisme és desitjable com a fi i en canvi totes les altres coses tan sols són desitjables com a mitjans per a obtenir aquest fi.
[L’argument]
Segons Mill diem que una cosa és desitjable quan empíricament comprovem que tothom la desitja, totes les persones desitgen assolir la felicitat i per tant, és un bé per a cada persona i com a resultat un dels fins de la conducta i un criteri de moralitat.
[La virtut, els diners, el poder i la fama]
En aquesta part, Mill ens explica que únicament volem allò que propicia el plaer i evita el dolor; per tant, l’únic que desitgem és la felicitat, qualsevol altra cosa que desitgem que no sigui la felicitat, la desitgem únicament com a part de la felicitat, ens ajuda a arribar-hi.
Mar, Cristina, Paula i Anna
Excel·lent síntesis!
ResponElimina